Primers dies de la temporada de la aestivum. Gran quantitat de trufa roja d’una mida considerable, tocats. De l’aestivum ni rastre. Potser es massa prompte. Esperarem.
[@more@]
S’ha acabat quasi sense haver començat. El meu resultat ha estat de 15 a 20 “perdigons” a final de la temporada, feia mes olor la terra que la trufa, alguns ni tan sols els vaig veure de petits que eren, però la gossa insistia i segur que estaven allí.
Això em porta a una reflexió. Segons tothom, les petites trufes neixen en el període de maig a juny aprofitant la primavera, sobreviuen com poden a l’estiu i les desperten les tronades d’agost i setembre. Si a Bellmunt no va caure una gota de febrer a octubre, algú em pot explicar com es que ara surten?. Potser les temperatures anormals d’aquest hivern hi te alguna cosa a veure, no ho se. S’admeten hipòtesi. No us penseu que soc sol, la collita al Baix Aragó ha estat horrible, els tofonaires d’altres viles van venir a principi de temporada i no s’han tornat a presentar.
En fi, esperem que la primavera vingui be i puguem distreure’ns amb la aestivum.
Fin.
[@more@]
S’ha confirmat: no hi ha res. Les meves primeres jornades truferes de la temporada 2006-2007, han tingut un resultat 0. Fins hi tot la gosa es va adonar de la meva cara de pena i va treure’m sense massa entusiasme unes geneas i uns bords rojos, per alleujar la meva tristesa. Mes al sud encara han trobat alguna cosa. A Bellmunt, res. No tinc ganes d’escriure res mes.
[@more@]
La nit del 14 al 15 de novembre es van observar misterioses llums per tota la geografia catalana, que els experts encara no han pogut desxifrar. Els fets han ocorregut sobretot per les zones calcaries del país, la qual cosa encara despista mes als investigadors.
Nombrosos testimonis oculars parlen de llums que a intervals regulars descendien d’una alçada mitjana de 1,70 metres fins arran de terra, on restaven quietes una estona, amb petits moviments oscil·lants i regulars. Immediatament recuperaven l’alçada i repetien l’acció. De manera esporàdica també, se sentien alguns crits esgarrifosos, dels que s’ha pogut extreure paraules inconnexes, tipus “amarevapari, avador e merda”. Les llums van començar a sortir a les 12 hores i sobre les 3 o 4 de la matinada van anar minvant les seves aparicions.
Altres testimonis parlen estorats, que se sentien gossos acompanyant a les llums. Els investigadors asseguren que potser es tracte d’al·lucinacions col·lectives i que la presencia dels cans no ha estat demostrada. Si que ha quedat demostrada però una forta olor indeterminada als llocs on es localitzaven les llums.
No es descarten ritus satànics d’alguna secta perduda, o algun fenomen relacionat amb experiments magnètics per la línea de molt alta tensió (MAT).
La consellera Montserrat Tura, ha declarat que s’investigarà el fenomen i que els mossos no pararan fins a descobrir les raons dels fets, que han creat una gran alarma social.
[@more@]
Sembla la cançó de l’enfados, però aquest any …
tampoc. A Bellmunt, fa 6 mesos que no cau una gota. Ja estic pensant en
buscar-me una altre ocupació a l’hivern, potser el relax i el passeig tranquil,
o fer inventari de la flora acompanyant en una trufera, o posar a punt
definitivament el laboratori i l’estufa de cultiu, o intentar la cria de
llagostins al Mesquí … qualsevol cosa abans d’anar a buscar trufes que no hi
son. També puc dedicar-me a tranquilitzar als propietaris dels terrenys i que no
pensin que els estic fotent. Ja estic preparant una carpeta plena de diagrames
climàtics i excuses científiques, tot i que el millor serà que les cerveses les
pagui jo.
Si ja se que l’any passat vaig donar les
mateixes raons i al final no va ser tant horrible. Però l’any passat va caure
alguna gota útil, que suposo les va mantenir vives. Aquest any son ¡¡¡6
mesos!!! sense aigua, massa. I no sembla que el setembre porti bon camí. Hòstia
divina!!!!.
quant anava a buscar les tòfones d’estiu a la que feies un forat de 2 dits,
encara trobaves humitat. Això si, a l’agost, la terra seca com un bacallà. Una
esperança que si el setembre no millora quedarà en res.
el bloc, feu el favor de resar tot el que us vingui be i invocar tots els deus
coneguts, per que en cas contrari, només veureu escrites lamentacions, plors,
desesperació i alguna foto del gos, gras com un gorrino.
Salut.
[@more@]
Aquesta cosa negre per la que molta
gent perd el cul ja sigui per menjar-la, per estudiar-la, per
buscar-la, per cultivar-la (je, je), per robar-la, no para de donar
sorpreses. Si algú us diu que es el mes savi trufero del mon,
jo us dono permís per mirar-lo de dalt a baix , amb
condescendència i preguntar als seus familiars per si es una
malaltia passatgera.
En una sola jornada vaig rebré
tants cops a l’ego, als coneixements, … a tot!, que he recordat el
títol del llibre que el Pep vol escriure.
La primera. En l’anterior post us
comentava que la cosa anava chunga, que com no caiguessin unes gotes
ens menjaríem els mocs en 10 dies. Cada cop estic mes
convençut que tenim boca per tenir-la tancada. M’acosto a la
tofonera on vaig trobar aquell magnífic exemplar i ja veig a
la Nona amb clara actitud de olorar un company caní. En una
aparició cinematogràfica veig aparèixer darrera
uns joncs el Tobi, lo gos del Juan Ignacio i uns moments després
el mateix amo amb un somrís d’orella a orella que no
presagiava res de bo. Efectivament, l’Ignacio es posa el seu cigarret
peremne a la boca i de dins la bossa treu una tòfona d’estiu
d’aproximadament 150 gr. i una altre molt mes petita i podrida.
Pepe – em diu – tindries que
repassar-ho tu, pues este gos s’ha posat tonto amb les punxetes i me
pareix que s’ha deixat molta faena per fer.
Ens despedim i sense gaire il·lusió
vaig a repassar les truferes i, refotuda trufa, surto d’allà
amb 500 gr. de trufes de bon tamany, en bones condicions. O sigui tot
el que vaig dir, a prendre per la melano. La terra es seca, l’aire es
sec i la trufa està en bon estat, molt grossa i jo no entenc
res.
La segona. Atabalat per la nova demostració
de la meva ignorància, decideixo anar a veure al Candido a la
Vall d’en Coixo. Damunt de la pala del tractor, xarrem mentre ens
fotem unes cireres bonissimes directament de l’arbre, es un any
magnífic per les cireres.
Pepe, m’ha semblat que allà
darrera hi ha uns pelats que potser hi ha alguna cosa.
Com les cireres estaven boníssimes,
el dia era magnífic i el gos estava content, vaig accedir i
vàrem anar a mirar els pelats. El primer no era ni un cremat,
una acumulació de matèria orgànica. El segon si
que formava part dels cànons truferos: el pelat ben visible,
“sedum” aquí i allà …. Entra la gossa i en un moment
ens treu 4 trufes d’un diàmetre apreciable.
En aquest bancal d’ací hi
ha un altre pelat, Pepe.
Ens el mirem del bancal estan i començo
una dissertació sobre les poques possibilitats que tenim que
aquell pelat sigui productor de trufa ja que per la composició
de la flora acompanyant i l’abundància de gram, la seva
situació pel que fa als arbres productors massa allunyats ….
en fi una sèrie de frases buides de sentit quant la Nona amb
aquella mala llet, baixa al pelat dels mil dimonis i es posa a rascar
i torna amb una trufa a la boca de uns 200 gr….. Es va fer el
silenci … Per segona vegada, en un mateix dia, havia demostrat que
la boca la tenim per tenir-la tancada.
Mentre el Cándido em mirava amb
cara de pena vaig esclatar a riure sense parar fins que les llàgrimes
saltaven a raig del ulls, tant dels meus com els del meu company
ocasional. Mentre rèiem per terra la gosa encara ens va portar
3 trufes mes que no feien mes que augmentar la nostra hilaritat.
Pobreta! No devia entendre res, ella fent la feina i naltros per
terra descollonant-nos.
Al dia següent ja no vàrem
poder anar de cacera. A la gossa li va entrar una espiga a l’orella
el que significa, veterinari, anestesia, 70 € i una jornada
trufera menys per explicar, que podia haver estat tant divertida com
l’anterior.
No us penseu que faig
referència a la peli o altres consideracions. Es el pes de la trufa que he
trobat aquests dies. Aquí teniu la foto (es molt dolenta).
Està trobada en
una valleta molt remenudeta i amagada del sol. Va ser el Juan Ignacio que sense
voler em va donar la pista, puta que es un. Ell te plantades unes quantes
carrasques (moltes) just davall i va dir-me que només de passar el motocultor
sortia una terra ben assaonada, preciosa informació per un trufero. I tira que
me’n vaig cap allà amb el Manolo i
Nona.
Arribem i la gosa
ens marca unes trufetes que no estan mal i ens anima el mati. Això a la primera
trufera. A la segona, al bancal de dalt, la mala bestia marca una podrida per
entretindrem i a la que m’ajupo surt disparada a uns joncs i el Manolo
evidentment va per collir-la. Mentre estic entretingut jugant amb els cucs
sento un crit.
corre!!!, deu del cel quina bestia!!!.
parir a tots dos!. Que te la foti la dona, mira … però el gos … amb el meu
amic … quina vergonya. Per a mi la merda i per ells la gloria. Quina trufa
mes bonica!!.
Aquí teniu el resultat de una valleta remenuda i productiva.
La resta del dia, no res. Una aquí, l’altra allà, la majoria resseques,
podrides, una de be, dos de mal. Com no plogui, potser aquestes fotos seran les
úniques trufes de la temporada 2006.
[@more@]
Avui parlen de mi!!!!
Es conegut que escrivim per que ens llegeixin.
I si això es produeix sembla que no estiguem tant sols a este mon. I si damunt
escriuen de tu en un lloc que sempre visites, sembla la quadratura del cercle, l’escrivent
llegit o el lector escrit
mi, del meu poble, de trufes, de blocs i de que el mon s’ha fet petit fins hi tot al Mesquí.
[@more@]
Aquest fi de setmana una altra vegada he tornar a fer 800 gr., que no està
gens malament. Resseguint les truferes, sembla que ningú no les toca ni tant
sols els jabalins.
Un fi setmana collonut per anar pel monte. Solet, no molta calor, fins hi tot
la gosa semblava mes feliç rebuscant i corrent. Penseu que la última vegada que
varem sortir hi havia un pam de neu, dues trufes i un fred de nassos.
Estic pensant a fer una mena de documental bloguero 
sobre gossos, matxets,
sols, cotxes, bosses, en fi tot el material que porta un trufero damunt. Això
serà un altre dia. M’he de portar la càmera i altres estris de multimedia.
Del que avui vull parlar-vos es de els dos amics als que he fotut dins l’afició
a la trufa. Tots dos tenen 59 anys, tots dos son propietaris de truferes
naturals, tots dos han plantat aquest any moltes Ha. d’arbres micorritzats i
tots dos m’esperen els divendres al bar per que els porti una altre vegada a
buscar tòfones. Estan com nens i fins hi tot a Bellmunt ja parlen de nosaltres
com “els truferos” i ells han de suportar les conyes dels companys. Jo els
porto avantatge, tot això m’ho van dir fa tres anys, ara ja em prenen mes en
serio.
Ni un ni l’altre, naturals de la vila, havien vist mai com es feia. Només
sabien el que els tofonaires els havien explicat, sempre al l’acabament de
“això es molt difícil” “el gos es molt especial” “ha de passar molta fam”, o
sigui tota una sèrie de frases sense sentit per desanimar a la competència. Jo
he trencat el tabú, cosa que el Jordi no deixa de tirar-me en cara i que tard o
d’ora ho pagaré. Es molt possible, però m’han ajudat, m’han preguntat molt
sobre les plantacions i sobre tot, quant els veig la cara quant arribo, no ho
puc evitar. De moment el seu gos Tobi, un fox-terrier de 6 anys (qualsevol
trufero antic us diria que es impossible ensenyar un gos d’aquesta edat) busca
força bé, però no marca amb precisió i li he dit que això ja es feina seva,
paciència i constància.
Per fer la feina ben feta però, no puc anar amb ells dos, dos gossos i el
follon que muntem. La trufa continua essent una feina per a fer tu i el teu
gos, solitària.
[@more@]
Be abans de posar-me a escriure sobre una polèmica energètica amb uns
senyors del ciberespai, passo a relatar-vos com va la temporada tofonaire, que
jo volia fer un post setmanal com a mínim sobre el tema i ja veieu que no ho he
fet.
Y no ho he fet per que la temporada va molt i molt be, tot i els mals presagis
d’en Pep.
El fet mes destacable de la temporada fins avui es que per primera vegada a la
meva vida algú ha intentat matar-me amb un arma de foc, una escopeta de caça
vaja. Us explico la situació.
A Bellmunt i a tot Terol es comú que les tofoneres tinguin propietari reconegut
i que aquestes es negociïn amb el tofonaire. Això porta problemes de saber
quines terres son d’un o d’un altre, de si el propietari ha decidit canviar de
recol•lector i no ho comunica al antic, etc, etc, etc. Evidentment ningú fa mai
un paper sobre la qüestió.
La cosa es que baixant de fer la tofonera d’un amic, trobo pujant pel camí un
cotxe que s’atura i del que baixa un avi, que només de veure’l ja em vaig dir:
Avui toca bronca. Ho teatralitzo.
Avi – I vostè d’on ve?
Trufero – Ja ho veu de la muntanya.
Avi – (molt murri) I que hi fa a la muntanya?
Trufero – (aguantant-se el riure) Ja ho veu, passejar al gos.
Avi – (olorant l’aire) Vostè ve de collir trufes!!
Era evident, el meu cotxe feia tanta olor que baixava amb la finestra oberta
per evitar les basques.
Aquí ja va baixar la senyora de l’avi i sent mes punyent diu:
Senyora de l’avi – Vostè ve de les truferes del senyor X.
Trufero – Cert, soc jo qui les fa.
Avi – Però com? Les fèiem naltros!!
Trufero – Si volen poden parlar amb el senyor X, ja que es ell qui m’hi va portar.
Senyora de l’avi – Però, el nen no l’hi portava les trufes que l’hi demanava?.
Trufero – Segons tinc jo entès ja fa mes de tres anys que no en sap res d’ell.
Avi – (Resignat). Si es que ….
Aquí vaig sentir unes passes fortes que venien just del meu darrera i uns crits
que varen fer que m’adones que havia caigut en una emboscada com a les
pel•licules. El jove corredor de les muntanyes fill de la parella havia fet
corrent no menys de
per atrapar-me. Esbufegava amb els ulls fora de les òrbites, amb el fusell
amartellat i apuntant-me.
Corredor de les muntanyes – Es este!!, es este!! Mira que te doy (buf, buf)
…. que te doy. Però, es este, es este o no!!!!! (buf … buf…. buf.)
Senyora de l’avi – Tranquilo Tal, que ja ho hem aclarat.
Corredor de les muntanyes – Que merda heu aclarat. (buf …. buf), es esteee.
Que te doy … (buf … bufff).
Avi – El senyor X els ha donat a fer a ell.
Corredor de les muntanyes – Quina merda!!! (Buff -…. Buuuuuufff).
A partir d’aquí no segueixo amb la conversa ja que va ser feta en llenguatge
trufero bellmuntà i costa molt de traduir. Curiosament no vaig sentir cap por,
estava segur que no faria res, els seus pares estaven molt prop meu i en aquell
moment no hi vaig donar cap importància.
En arribar a casa i fer-me el dinar, vaig començar a donar-li voltes a l’asunto
i la indignació va començar a aparèixer. Resultat, vaig posar-me com una moto.
Trufero indignat – Com es possible que un paio així es passegi per la muntanya
amb l’escopeta amartellada. Encara com
em va trobar junt als seus pares, que ja ens haviem explicat, si em troba
agenollat a la trufera aquests paio em fot una piparrà. (Imagineu tot
això amb el trufero indignat de color verd!!!).
Fins aquí les aventures del trufero enmascarado.
PD. Us volia parlar de trufes i ja veieu. Juro que el pròxim us parlaré de
noble art de la recerca del negre tubercle, acompanyat amb la meva maravellosa
gossa Nona, que durant tot l’afer guerrer es va dedicar a jugar amb la gossa
del corredor de les muntanyes. Ens van donar una lliçó.
[@more@]
